Considerada com un exemple del cinema sorgit de la Revolució De cierta manera afronta el repte de relatar i representar el conflicte que va plantejar-se en el si d’una societat en transformació entorn de la pervivència de vells hàbits sorgits de la marginalitat de molts ciutadans. Ciutadans que trobaran serioses dificultats per a l’encaix en un escenari nou compromès amb una ètica que ve determinada per les transformacions socials que es produeixen a Cuba durant els primers moments de la Revolució triomfant del 1959.
En el moment en què produeix aquest documental ficcionat o ficció documental, Sara Gómez compta ja, indiscutiblement, amb una notable experiència com a cineasta. Poc valorada per la historiografia més oficialista -però totalment rellevant a ulls d’una historiografia menys androcèntrica i per tant també molt menys sectària-, comptà des del principi amb destacades mentores/mestres com Agnes Vardà o la mateixa Margueritte Duras.Amb aquesta darrera va mantenir una intensa conversa/entrevista. Abans de De cierta manera, Sara Gómez havia dirigit diversos documentals gràcies a la seva estada a l’ICAIC. Entre ells, Iré a Santiago, (1964), Excursión de Vuelta Abajo (1965), Guanabacoa, crónica de mi familia (1966) i les produccions realitzades entre el 68
i el 69 sota el paraigua del mateix institut de cinematografia, En otra isla,Una isla para Miguel, Isla del Tesoro. Sara Gómez, ajudant de producció d’alguns dels primers films de Tomás Gutiérrez Alea, que és qui finalment acaba el seu film, es troba amb el cinema després del seu recorregut com a fotògrafa. Arran de la decisiva trobada amb Agnès Vardà a propòsit del seu film Salut les Cubains (1963) realitzat sota l’influx d’una Cuba eufòrica,desafiant i creativa, descobreix també els nous formats cinematogràfics. Els nous codis de la modernitat cinematogràfica, dels que Vardà era una de les principals impulsores i representants, li van obrir tot un univers creatiu a Sara Gómez. A De cierta manera és totalment evident que la intersecció entre narrativa ficcional i documental és germana de la que la mateixa Vardà va posar en joc en el seu Cléode 5 à 7 (1963). Del documental a peu de carrer fins a la història d’amor entre un obrer i una professora.Els registres de la seva particular enunciació van, al llarg de tot el film, de l’educatiu al més màgic, mentre discuteix diferents aspectes que intervenien en la realitat del seu país en aquell moment. En primer lloc trobem una clara assumpció crítica de l’herència cultural pel que té de racisme i masclisme, a la vegada que posa en escena el conflicte inherent al procés cubàentre individualisme i procés col·lectiu.
La creació del barri cubà de Miraflores, construït l’any 1962 amb els esforços dels qui l’havien d’habitar, fou una de les primeres mesures que es van materialitzar després del triomf de la revolució. Aquest és l’escenari que Sara Gómez escull per parlar del procés de transformació de la societat cubana. A De cierta manera, es posa de manifest que no n’hi ha prou en enderrocar els bohíos per enrunar les mentalitats i les actituds dels habitants dels barris marginals. Yolanda, una professora d’escola primària, no troba els mètodes pedagògics necessaris per controlar el comportament d’uns nens rebels que no poden sostraure’s a la realitat de la qual procedeixen.
Aquesta situació, que és el nucli del film, proveeix de matèria dramàtica també els diferents punts de vista dels seus protagonistes i el conflicte d’una relació afectiva entre Mario i Yolandaque, indefectiblement, tindrà les seves contradiccions en un marc interclassista que es pretén haver superatamb el procés revolucionari. El film combina de manera magistral l’estètica de la casualitat
-present també en els primers films de la seva mentora,Agnes Vardà- amb una delicada incorporació dels diàlegs de les assemblees de veïns, juntament amb algunes incursions historiogràfiques i, finalment, amb la història d’amor entre els seus principals protagonistes. De cierta manera acaba sent un film collage que transcendeix els cànons narratius clàssics per convertir-se en una altra cosa, una forma diferent d’entendre el documental i la ficció que s’exigeix repensar-ho tot per coherència amb una societat que està en el canvi.
Sara Gómez no va poder acabar aquest llargmetratge. Va morir abans i fins al cap d’uns anys no es va veure complert. Però ens va deixar un exemple dels esforços per construir un cinema que definís un pont entre els nous cinemes i les expectatives que la revolució li exigia des de dins mateix del procés: una perspectiva superadorapel que fa al conflicte entre classes, al masclisme i al racisme, i que necessitava també posar en discussió i en crisi el realisme naturalista i trobar un escenari enunciatiu nou.