Margot Benacerraf, una de les pioneres de cinema veneçolà, realitza, el 1959, aquest film enlluernador, en blanc i negre,premiat amb la Càmera d’Or en el Festival de Cannes, guardó que va compartir amb Hiroshima mon amour d’Alain Resnais, basat en el text de Marguerite Duras. Es tracta d’una obra que defuig classificacions fàcils. D’una banda té un caràcter evidentment documental, si tenim en compte els escenaris naturals i la participació dels seus habitants que, a la manera dels actors no professionals, actuen davant la càmera tot realitzant les activitats habituals del seu dia a dia. Però és fruit també d’un treball molt elaborat, proper a la narrativa de ficció. El film descriu la forma de vida de les famílies que treballaven a les mines de sal, just abans que canviessin els seus mètodes més artesanals i pesats per la mecanització industrial de la zona de Las Salinas, situada a la península d’Araya, que va arribar a ser una de les de més producció de sal del món. Margot Benacerraf captura les tasques dels treballadors i treballadores a les salines tot seguint els trajectes creuats de tres famílies de saliners i pescadors al llarg d’un dia en les dures condicions amb què lluiten per la supervivència. El transport de l’aigua, la conservació del peix, les feines d’artesania, desenvolupades per les dones, i la jornada dels homes amb les seves tasques repetitives en cadena sota el sol inclement i l’aridesa d’una naturalesa presidida pel mar, el vent i el desert de la sal d’aquell indret. Els diàlegs són substituïts per una veu en off que afegeix intensitat a la ja prou expressiva eficàcia d’unes imatges
que capten la relació amb el seu territori dels homes i dones que habiten aquell paisatge inhòspit, sotmesos a la natura i a l’explotació econòmica, però dotats també d’una dignitat que la realitzadora posa de manifest amb la seva observació plena de respecte i delicadesa. El conjunt constitueix un document cinematogràfic presidit per una bellesa hipnòtica, que tanmateix no amaga la duresa extrema de l’entorn i de les condicions de vida d’una comunitat que, malgrat tot, viu amb un equilibri, fràgil, la seva difícil existència. El magnetisme i el component poètic de les seves imatges, propers a l’èpica del cinema soviètic o a la dignificació del subjecte col·lectiu propi també del neorealisme, no amaguen l’amenaça anunciada per les màquines excavadores que apareixen en l’horitzó, silencioses i amenaçadores. Una tecnologia que no pot ser sinó l’anunci de l’extinció del ritme dels rituals i moviments, de les tasques repetitives i ancestrals, tant assumides com essencials, d’aquella població.
Tot i el seu reconeixement internacional, el film no es va projectar al seu país fins després de divuit anys de la seva realització a conseqüència de la pèrdua dels negatius i de les desavinences entre la directora i els distribuïdors, que van reduir la seva durada original, de tres hores, als vuitanta minuts que ara se’n conserven. Malgrat el pas del temps, el film segueix sorprenent per la seva potència visual incomparablei és, sens dubte, una de les referències fonamentals del millor cinema documental llatinoamericà.
