Aquest és el darrer documental realitzat per Marta Rodríguez i Jorge Silva (ell va morir el 1987) després d’un trajecte creatiu i militant que havien iniciat conjuntament amb el seu cèlebre documental Chircales (1966-1972). El seu motiu central és la indústria, milionària, del conreu de flors, a la regió colombiana de la Sabana. És el resultat d’un treball d’aproximació als conflictes relacionats amb l’explotació laboral d’homes i dones de baixa extracció social per part de les companyiesestrangeres que controlen els hivernacles on s’utilitzen pesticides i fungicides que posen en perill la salut de les treballadores. També tenen greus conseqüències per al medi ambient, tal com declaren explícitament alguns dels testimonis que es recullen en el film: “detrás de cada flor hay una muerte” ó “un año de trabajo en estas condiciones es un año menos de vida”. El documental descriu i acompanya, en concret, el moment crític d’una de les vagues convocades en una de les explotacions i l’intent fallit de controlar la seva gestió per part dels treballadors i treballadores. Marta Rodríguez és una cineasta formada inicialment en estudis de sociologia i antropologia al seu país que, a París, fou alumna de Jean Rouch, representant de l’anomenat “cinema verité”, corrent que, als anys 60
del passat segle, proposava una forma de captar imatges documentals que no signifiqués una intromissió irrespectuosa sinó una posició participativa en relació amb les vides i activitats de les persones a qui observaven. Aquest esperit és present en tota l’obra d’aquesta cineasta i implica un treball d’aproximació i aprofundiment rigorós i documentat, així com una convivència estretament implicada amb les situacions que descriu. El film recull els testimonis d’una sèrie de dones i homes, convertits en representatius d’una situació generalitzada en aquella època a Colòmbia, que expliquen les seves experiències quotidianes i les seves condicions de treball als hivernacles, en un context de manca de respecte als seus drets. Els seus relats apareixen combinats amb imatges de l’exportació de flors a tot el món. Així es construeix un retrat ben eloqüent dels desequilibris creats per la globalització i del contrast entre el consum de flors en països on els pesticides que s’utilitzen per a produir-les estan prohibits i el dany que aquesta producció està causant a la salut de les dones així com al medi ambient del país exportador. Així es posa en evidència el contrast irònic entre el títol del film, paraules relacionades amb significats romàntics i seductors, i les seves imatges.
Aquest film de denúncia és una de les referències ineludibles en la filmografia d’aquesta cineasta i un dels exemples d’un cinema documental realitzat sota condicions de risc, amenaces i censures, però rotundament compromès en explicar el com i els perquès de les realitats que capta, tot deixant constància de les situacions d’abús i injustíciagenerades per les lògiques implacables dels poders econòmics i polítics.
El compromís de la realitzadora, consistent a documentar la memòria popular, no és només el de la denúncia sinó també el de la participació activa en els processos de rebel·lió i combat. És per això que, juntament amb la seva observació i les indagacions pertinents per revelar totes les implicacions d’aquesta indústria, se situa al costat de les seves i els seus protagonistes per fer emergir els elements que significaran també la seva possibilitat d’apoderament i mobilització. El pas de la seva càmera per la realitat que descriu no és, doncs, el d’un mirall que reflecteix allò que té al davant sinó el d’un instrument que en el fet de mirar produeix transformació. Aquest gest, iniciat en aquella època per Marta Rodríguez i altres coetànies llatinoamericanes, va fertilitzar un espai de creació i de lluita que inspira encara les pràctiques documentals de moltes i molts cineastes.
